Res ja no em sembla igual
tot és diferent per a mi
ara que ja no hi ets.
No em basten
la teva remembranya
ni les teves cartes...
No en tinc prou
amb una difusa imatge
ni tampoc amb els meus somnis...
La música la sento confusa
les paraules han fuit
com se'n van les ones...
El sol ja no riu com abans
quan brillava en els teus ulls
i la mar ja no té color blau.
La meva ànima es mor
sense poder, sense voler acceptar
la teva tan llarga absència.
Opinió Personal
Segur que ara vos preguntau per què he triat aquest poema. Doncs perquè parla sobre una situació que he viscut. Doncs sí, així és. Ja ho sé que no vos ho he dit mai, però era perquè em costava parlar-ne i no m'agradava parlar-ne.
Quan vaig viure a Eslovàquia vaig conèixer un al·lot i la nostra amistat durà quatre anys. Erem els millors amics encara que també ens barallàvem alguna vegada. Però ell era la persona que m'entenia millor, que més m'escoltava i que m'ajudava en tot i em feia sentir molt bé.
Quan va arribar el dia d'haver de deixar el meu país es va enfadar molt perquè no volia que partís. Em sentia molt culpable en aquell moment, i no sabia per què m'ho recriminava, jo no en tenia cap culpa. Des d'aquell moment vaig deixar de tenir notícies seves.
Fa tres anys vaig rebre un correu seu i quan vaig veure que era ell no m'ho podia ni creure! Em contava tot el que li havia passat fins al moment i no s'enrecordava de tot el que m'havia dit el darrer dia que vàrem parlar. Quan li ho vaig recordar em va dir que aquelles paraules poc amables eren conseqüència del seu enamorament cap a mi. També m'ha contat que tot aquell temps no va tenir al·lota, perquè tot el temps estàva pensant en jo i no podria trobar una al·lota, amb tot el que vaig tenir jo. Bé, ara després de que s'ha assegurat que ja no tornarè mai, va trobar per fin una al·lota. Ara seguim en contacte i esper que algun dia pugui venir a veure'm a Mallorca.
Heehehe, encara tenc el peluchito que m'ha regalat, fa uns vuit o nou anys. !!
Què penseu de tot i això ??
