A gairebé tothom ens passa pel cap pensar en el que passarà el dia següent. Tenim por que ens pugui passar alguna cosa negativa. Quan ens despertam al matí moltes de vegades no tenim ganes d'aixecar-nos del llit. Sempre hi quedaríem una estona més, sota la manta amb un poquet de calentor. Però tanmateix sempre arriba el moment d'haver de partir.A vegades tenim pressa i per això poden arribar a passar coses no desitjades com, per exemple, un accident de cotxe... Això mateix li va passar a un nin que nomia Rendy. Sempre somniava que algun dia adpotaria un moixet. El seu desig es va arribar a cumplir, però la cosa no va anar tal i com s'ho havia imaginat.
Vivia en una casa antiga, molt gran, on vivia tot sol. Els seus pares havien mort, feia tres anys, quan tornaven d'unes vacances. Com no tenia germans havia quedat tot sol. Des d'aquell moment la seva vida fou molt trista i sense sentit i va intentar treure's la vida un parell de vegades. Els seus pares ho eren tot per a ell.
Com cada dilluns, Rendy havia d'anar a treballar. Es va aixecar del llit, es va preparar i va partir. Fora feia molta de calor, el cel era ben clar i estava molt il·luminat pels raigs del sol. Va entrar al cotxe, va encendre el motor i es va encaminar cap a la carretera plena de cotxes i de gent que sortia d'una gran celebració. Ell tenia molta de pressa i, per tant, va començar a circular entre els cotxes de pressa. Conduïa tan ràpid que ni sentia si algú l'estava cridant. Al carrer hi havia un gran forat i la roda del cotxe hi va quedar enganxada. Rendy en aquell moment no sabia què fer i es va posar a cridar i a cridar. El cotxe s'havia quedat encallat al forat ple d'aigua. Ràpidament va arribar l'ambulància i se'l varen endur cap a l'hospital, on quedà ingressat unes dues setmanes.
Quan sortí se n'anà cap a ca seva. Devora la seva porta, sobre una tovallola bruta i vella hi havia un petit moix assegut i va mirar en Rendy amb mirada de ca. Tenia molt de fred i de fam. Rendy va decidir entrar-lo a ca seva i li va donar aliment i llet. Van passar un parell de mesos i el moix creixia i creixia, però ell se l'estimava tant com el primer dia.
Un dia que tornava de la feina cercava el moix per saludar-lo i no el trobà. El cercà per tota la casa, pel jardí però no hi havia senyal de vida per enlloc. Va començar a preocupar-se i es va imaginar que potser estaria sol per la carretera, però tanmateix, s'havia fet tard, i se n'havia d'anar a dormir. De sobte, va sentir un soroll molt fort sota la finestra, la va obrir per veure què passava i va trobar el moixet que estava damunt d'un arbre. Rendy volia endur-se'l a casa però el moix no volia i a més, va començar a parlar...
El nostre protagonista no es podia creure el que passava allà. Volia córrer i cridar fins que el moix va dir: -Rendy, som na Lexi. No som només un moix sinó que som un moix amb poders màgics. Fa temps vares tenir un accident i eresa l'hospital, no? Els metges no sabien què passaria amb tu i pensaven que haurien de desconnectar-te de les màquines i jo et vaig ajudar a sanar-te. Finalment et vares recuperar, i quan vares sortir jo et vaig seguir fins a ca teva. Tu em vares veure i m'adoptares. M'has estat cuidant molt bé però ara ha arribat el moment que me n'he d'anar per poder ajudar altres persones que em necessiten- Rendy pensava que estava somniant i que prest es despertaria, però tot el que estava passant era ben real. Lexi continuà parlant: -Tu m'has ajudat. Em vares obrir les portes de casa teva i em vares alimentar. Ara tens dues opcions i n'has de triar només una: O et quedes amb mi com a mascota o et concedesc un desig que no podries aconseguir de cap altra manera. Si tries la darrera opció, me n'aniré i mai més no em veuràs- Rendy es va quedar pensatiu i al cap d'una estona li va demanar a na Lexi que fos la seva mascota. Li va dir que sempre havia somniar tenir-ne una i ara que la tenia no la deixaria escapar perquè el feia sentir millor.
Lexi sortí de casa. Fora estava plovent. Es va situar davall la pluja i començà a brillar. Quan va tornar a casa Rendy pretenia demanar-li per què ho havia fet però la veu de Lexi havia desaparegut sota la pluja i ja no podia parlar. Ara ja només era una moixa normal.
(Monika Frývaldová)
